La darrera làmina botànica acabada, representa un altra de les espècies de bromelies resistents que podem cultivar sense molta por al mediterrani i que a mi m'agrada especialment. Com sol passar amb les bromelies més rústiques, te una sola pega i és la presència de punxes bastant agressives i això la fa difícil de manipular quan no s'hi te costum o passió, a més la seva textura és dura, tant que pot sobreviure fins i tot a ple sol. Aquesta espècie, curiosament al comerç es troba exclussivament com a bromelia terrestre, de fet al seu hàbitat, fronterer entre Paraguai, Uruguai i Argentina, es presenta com a terrestre en moltes ocasions i com a epífita als boscos més humits, malgrat això, jo la he vist cultivada sense terra i al sol al clima mediterrani on pren un color groc molt contrastat amb el roig fort de la inflorescència.
Com ocorre amb això sempre, si volem una planta més productiva o més gran, la posarem a terra i a mitja ombra on treu arrels de seguida i creix ràpidament, jo faig això inicialment i després m'agrada tindre més les plantes com a epifites, a més cultivada a terra fa unes mates difícils de portar si no hi ha gaire espai, s'allarguen les fulles, mentres que sense terra manté aquest aspecte de carxofeta més agradable. És important en aquest cas mantenir el dipòsit d'aigua entre les fulles ben ple.
Fa uns dies vaig adquirir una varietat sorprenent, que amb forta insolació, es tinta de negre, és una espècie variable i n'hi han força morfotipus. No hi ha que dir que és molt gràfica de representar, totes les bromelies ho son, per què permeten representar la totalitat dels seus aspectes vegetatius principals a un mateix dibuix, que és el més recomanable. Estranyament, no és fàcil de trobar als nostres jardins i estic quasi segur que és per les punxes, ja que com a cultivador de cactus que soc, m'he punxat més vegades amb aquestes plantes que a priori semblen més inofensives.
La última lámina botánica acabada, representa otra de las bromelias mas resistentes que podemos cultivar al exterior sin miedo al clima mediterraneo y a mi me gusta especialmente. Como suele pasar con las bromelias mas rústicas, su problema principal es que pinchan y mucho¡ y eso la hace difícil de manejar si no se tiene costumbre o pasión, a demas su textura es dura, tanto que soporta el pleno sol. Esta planta curiosamente se encuentra en el comercio como planta terrestre exclusivamente, de hecho en su habitat fronterizo entre Paraguay, Uruguay y Argentina, así se presenta en muchas ocasiones, excepto en los bosques mas húmedos donde se puede encontrar como epífita. A pesar de eso yo la he visto a pleno sol y sin tierra en el mediterraneo donde toma un color amarillo que contrasta con el rojo fuerete de la inflorescencia.
Como ocurre siempre con estas plantas, si queremos tener mayor producción o mayor tamaño, podemos plantarla en tierra a media sombra donde enraiza con facilidad y crece rapidamente. Yo hago esto inicialmente, poerò finalmente me gusta mas plantarlas sin tierra, además su desarrollo en tierra puede ser exagerado y poco agradable sin un buen espacio, sus hojas se alargan y forma matas apretadas, mientras que sin tierra conserva el aspecto de alcachofa mas manejable y agradable, és importante en este caso, mantener agua entre las hojas, que forman un depósito. Hace unos dias adquirí una variedad sorprendente, que con la exposición al sol toma un color negro, es una especie variable con muchos morfotipos.
No hay que decir que es muy gráfica de representar como lámina, como sucede con todas las bromelias, que pueden representarse todos sus caracteres vegetativos en un solo dibujo que es mas recomendable y estético. Extrañamente no se encuentra con facilidad en nuestros jardines y estoy casi seguro que es por los pinchos, ya que como cultivador de cactus que soy, me he pinchado mas veces con estas plantas que a priori parecen mas inofensivas.
