Aquesta planta, concretament la ssp polistycha, te la seva àrea de distribució al sud de Bolívia i nord d'Argentina, de creixement relativament lent amb un tacte dur i un estrany color bronze, es molt resistent a la falta d'aigua i ho demostra amb les seves fulles que son clarament suculentes.
Aquest exemplar ve del nord d'Argentina, concretament de Tucuman i les seves flors que habitualment es formen durant el nostre hivern, son cleistogames en el meu cas concret, es a dir, maduren sense arrivar a obrir-se. Desconec si ocorre a tots els individus de la subespècie o només a algunes poblacions per pressió ambiental, com ocorre a altres poblacions de Tillandsies, ja que la cleistogàmia sembla ser una adaptació a condicions adverses per tal d'assegurar la fertilització.
En qualsevol cas, les flors son insignificants però molt abundants i també ho es la maduració de les seves capsules de llavor, un altra prova de la seva duresa i resistència és que les llavors son de les poques que germinen espontaniament al nostre clima i arriven a creixer petites plantules a prop de la planta mare. Es pot cultivar a ple sol, on el seu color gairebé metàlic s'intensifica i viu perfectament tot l'any a l'exterior. Es una planta més aviat críptica, que al seu hàbitat passa totalment desapercebuda i també ho es al si d'una col.lecció si no ens acostem a observar-la mes de prop.
Esta planta, concretamente la ssp polistycha, tiene su area de distribución al sur de Bolivia y norte de Argentina, de crecimiento relativamente lento, con un tacto duro y un atractivo color bronce, es muy resistente a la sequia y ello lo demuestran sus hojas marcadamente suculentas.
Este ejemplar, concretamente viene de la provincia de Tucuman en el Norte de Argentina y sus flores que se forman durante nuestro invierno son cleistogamas en este caso concreto, es decir maduran sin llegar a abrirse. desconozco por el momento si es una característica general de la subespecie o se da en algunas poblaciones por presión ambiental como ocurre con otras especies de Tillandsia, ya que la cleistogamia parece ser una adaptación a las condiciones adversas con el fin de asegurar la fertilización.
En cualquier caso son insignificantes pero muy abundantes y tambien la producción de capsulas de semillas. Una prueba de su dureza y resistencia es que sus semillas son de las pocas que en mi caso llegan a germinar espontaneamente y se llegan a establecer en los alrededores de la planta madre. Se puede cultivar a pleno sol donde se intensifica su color casi metálico y resiste perfectamente todo el año al exterior. Es una planta mas bien críptica que en su hábitat pasa totalmente desapercibida y tambien lo es en el seno de una colección, donde deberemos observarla de cerca.