La importància d'una mare-La importancia de una madre

     Aquest nou any, l'he començat didàctic, no se, serà el nou paradigma 2013.

    L'objecte d'una col.lecció, o més que l'objecte, l'exit personal del seu propietari es basa en la capacitat de poder reprodüir les plantes pròpies per tal d'observar tot el procés o compartir, conservar, vendre, menjar o qualsevol altre ús dels infinits que tenen les plantes al mon.

     A les bromèlies, com si es tractés d'animals superiors, es de vital importància el paper de les mares, pel correcte establiment i creixement de les poblacions.

    El sistema general a les plantes i el més autèntic, seria el de les llavors, però a les bromèlies, degut als seus hàbits específics de creixement, no resulta còmode en termes generals per a l'aficcionat de base sense massa infraestructura, per les condicions, pel seu creixement lent, per la fragílitat als primers estadis de vida etc.

     Este año, lo he comenzado didáctico, no se, serà el nuevo paradigma 2013.

     El propósito de una colección, o mas que el propósito el éxito de su propietario, consiste en poder reproducir las plantas propias, a fin de observar el proceso o compartir, conservar, vender, comer o cualquier otro uso de los infinitos que tienen las plantas en el mundo.

     En las bromelias, como si se tratase de animales superiores, es de vital importancia la presencia de las plantas madre para el correcto establecimiento y desarrollo de sus poblaciones.

     El sistema general en las plantas y el mas genuino, seria a través de semillas, pero en las bromeliaceas, debido a sus hábitos específicos de crecimiento, no resulta comodo en terminos generales para el aficionado de base sin demasiada infraestructura, por las condiciones, por su crecimiento lento, por la fragilidad en los primeros estadios de su vida etc.

 gairebé tots, les reprodüim a partir dels brots axilars que generalment surten darrere de la floració, que també en termes generals és terminal, es a dir conclou amb la mort de la planta mare.

Casi todos, las reproducimos a partir de los brotes axilares que emergen después de la floración, que tambien en terminos generales es terminal y concluye con la muerte de la planta madre.

     Sabem que quan comprem una vriesia o altra bromèlia a qualsevol centre de jardineria, amb la seva magnífica espiga vermella, estem comprant una planta al principi de la seva decadència i els que no son massa plantòfils, la llencen quan la flor va assecant-se per què ja no fa bonic. A mi em passa que de vegades compro algunes bromel.lies moribundes, per què considero que acaba de començar una nova vida diferent per a elles i molt més interessant i satisfactòria per a nosaltres.

     Sabemos que cuando compramos una vriesia u otra bromelia en cualquier centro de jardineria, con su magnífica espiga roja, estamos comprando una planta en e3l inicio de su decadencia y los que no son excesivamente plantófilos, se deshacen de ellas cuando la flor se marchita, porque ya no luce tanto. A mi me pasa que a veces compro bromelias moribundas, porque considero que acaba de comenzar una vida diferent para ellas y mucho mas interesante y satisfactoria para nosotros.

     Es diu que en general els brots de les bromèlies, son viables quan arriven a la meitat del tamany de la planta mare i que així poden establir-se com a plantes solitàries, però a mi no m'agrada perdre'm l'agonia completa de la planta mare, que la trobo fantàstica a més de respectuosa.

     En els casos en els quals la planta en questió, és del tipus contenidor, caldrà seguir omplint aquest dipòsit d'aigua fins que els fills puguin amagatzemar-la, no cal estar molt pel tema, ja que quan els fills acceleren el seu creixement, la mare s'asseca en molt poc de temps.

     Se dice que en general, los brotes de las bromelias, pueden ser separados de la madre y cultivados individualmente cuando alcanzan un tamaño de la mitad de la planta adulta, pero a mi no me gusta perderme la lenta agonia de la madre, que me parece fantástica a demás de respetuosa.

     En los casos en los que la planta es del tipo contenedor, hay que seguir rellenando de agua hasta que los hijuelos puedan hacerlo, aunque no hay que estar muy pendientes de ello, ya que cuando estos empiezan a acelerar su crecimiento, la madre se seca rápidamente.

 aquest sistema reproductiu, es caracteritza per la seva rapidesa, moltes Tillandsies arriven en una temporada o dues al seu tamany adult després de brotar, altres no tant, però sempre infinitament més ràpid que les llavor, es clar que no tant productiu, però a nivell d'aficcionat no professional, no cal més.

Este sistema reproductivo, se caracteriza por su rapidez, muchas Tillandsias llegan a su tamaño adulto en una o dos temporadas desde la floración, otras no tan pocos, pero siempre infinitamente mas rápido que las semillas, aunque no tan productivo, pero para un aficionado no profesional, ya está bien.

     Aquesta producció de brots, s'explica per la necessitat que tenen aquestes plantes de crear un petit ecosistema allà on neixen, el creixement en grup, les fa retindre molta més quantitat de restes vegetals, aigua i humitat ambiental a més de  maximitzar la producció de llavors generalment amb un temps de germinació molt reduït i amb una necessitat d'arrivar casualment  portades pel vent a un lloc molt específic.

     Esta producción de brotes, se da por la necesidad que tienen estas plantas de crear su pequeño ecosistema allá donde nacen, el crecimiento en grupo les favorece retener sustancias solidas, agua y humedad ambiental además de maximizar la producción de semillas, que suelen tener un tiempo corto de germinación y la necesidad de que el viento las lleve casualmente a un lugar muy adecuado.

Un poc a banda i com a dada curiosa és el fet de que n'hi han varios tipus de brots que produeixen les Tillandsies i altres bromèlies i que començo il.lustrant amb la meravellosa Tillandsia edithae.

Després de la floració de l'estiu passat, ja bastant deteriorada, s'han produït dues filletes que probablement a l'any que ve seran adultes, aquest brots son axil.lars, es a dir, surten de les aixelles de les fulles, però sempre a dintre del cos de la mare, que les protegeix fins que pel temps queden al descobert, diguem-ne que son els més aprofitables per a nosaltres, però.......Observem la següent imatge.

     Un poco a parte y como dato curioso, es el hecho de quew hay varios tipos de brotes que son capaces de producir las Tillandsias y otras bromelias y que empiezo ilustrando con la maravillosa Tillandsia edithae.

     Tras la floración del verano pasado, ya bastante deteriorada, se produjeron dos hijuelos, que probablemente el año que viene seran adultas, estos brotes, son axilares, es decir se producen en las axilas de las hojas exteriores de la planta madre y quedan protegidas hasta que por el tiempo quedan al descubierto, digamos que son los mas aprovechables para nosotros, pero.... Observemos la siguiente imagen.

La mateixa planta, fa uns quants anys, ja va començar a produïr altres brots basals, molt a prop de les arrels, amb una taxa de creixement similar a les plantes que surten de llavor, aquesta modalitat, no es general, però tampoc infrequent, fins i tot en quantitats considerables com a la següent planta, una Tillandsia encara no identificada i de procedència salvatge, que encara no ha florit i s'ha fet gran amb la producció de gran quantitat de brots basals.

La misma planta, hace unos cuantos años, empezo a producir otros brotes basales muy proximos a la propia raiz, con una tasa de crecimiento similar a las plantas de semilla. Esta modalidad no es general, pero tampoco resulta poco frecuente, incluso en cantidades considerables como en esta Tillandsia sin identificar, de procedencia salvaje, que aun no ha florecido y ha crecido a base de estos brotes.

     En el cas dels brots basals, l'avantatge és que les plàntules ja es troben a un bon lloc junt a la mare i no s'han de preocupar per a establir-se i a més col.laboren a la construccío de petites poblacions unifamiliars.

     Un altre lloc on en algunes plantes concretes es generen brots depenents de la mare, és a la pròpia espiga floral, això ocorre en alguns pocs casos ben coneguts, com la gran Tillandsia secunda var vivipara i la coneguda Tillandsia latifolia que il.lustro aquí mateix.

     En el caso de los brotes basales, la ventaja es que las plantulas, se establecen ya en un buen sitio junto a la madre y colaboran en la creación de pequeñas comunidades unifamiliares.

     Otro lugar donde en algunas plantas bien conocidas aparecen brotes, es en las espigas florales, como la gran Tillandsia secunda var vivipara y la conocida Tillandsia latifolia que ilustro aquí mismo.

     En aquest cas, conviuen perfectament amb els dos brots habituals que han sortit després de florir i que curiosament son una mica més petits.

      En este caso conviven siumultaneamente con los dos brotes que han nacido después de florecer y que curiosamente son algo mas pequeños.

     Be, m'ha semblat interessant parlar d'aquest tema, un més dels que fan que aquestes plantes siguen diferents a altres i a la vegada tan semblants als nostres comportaments humans..

     Bien, me ha parecido interesante hablar de este tema, uno mas de los que hacen que estas plantas sean diferentes a otras y a la vez tan parecidas a nuestros comportyamientos humanos..

La importància de les formes-La importancia de las formas

Jardí de Tillandsies Francesc Meca- Jardín de Tillandsias Francesc Meca.

     Segurament un dels aspectes que més crida l'atenció sobre les Tillandsies és la seva diversitat morfològica, és l'unic gènere de l'extensa família de les Bromel.liàcies, que mostra un ventall tan ampli de variació i moltes vegades ens resulta sorprenent reconeixer que dues espècies puguin estar emparentades. Evidentment, és la naturalesa la que s'ha encarregat lentament d'anar adaptant les formes i maneres de viure. Potser les primeres Tillandsies penjaven dels arbres a selves humides, càlides i plujoses, com ho fan ara gran part de les Bromel.lies i aquestes condicions canviaren, sobretot a les zones extremes i n'estic segur que això va provocar l'extinció de moltes espècies ancestrals, per tant la diversitat actual, te el seu orígen en aquests casos excepcionals i resistents als quals recorre la vida vegetal per establir-se a llocs en principi hostils. A mi m'agrada imaginar que les Tillandsies recorden els seus orígens, després de comprovar durant anys, que les condicions selvatiques i càlides els resulten agradables a la pràctica totalitat de les espècies, malgrat que siguin de les que habiten deserts i muntanyes.

     Seguramente uno de los aspectos mas atrayentes de las Tillándsias, es su diversidad morfológica. Es el único género de la extensa familia de las bromeliáceas, que muestra un abanico tan amplio de variación y muchas veces sorprende reconocer que dos especies puedan estar emparentadas. Evidentemente, es la naturaleza la que se encarga lentamente de ir adaptando las formas y maneras de vivir. Quizás las primeras Tillandsias colgaban de los arboles en selvas huúmedas, como hoy hacen la mayoria de las bromelias y estas condiciones cambiaron, sobretodo en las zonas mas extremas, provocando extinciones y especies mas resistentes, que fueron esas excepciones que usa la vida para extenderse por regiones hostiles. Me gusta imaginar que las Tillandsias recuerdan sus orígenes, tras comprobar durante años, que estas condiciones selvaticas y húmedas le son favorables a la mayoria de las especies a pesar de su procedencia montañosa o desértica.

Fotografia hàbitat Argentina. Jaume Coll

      Avuí en dia, trobem aquestes plantes per tot arreu en una franja que abarca des d'el sud dels Estats units fins a molt al sud de l'Argentina.

     L'element esencial a tots els essers vius inclossos nosaltres mateixos, és l'aigua i la seva presència, determina dramàticament la distribució de la vida al nostre planeta, és per tant la gestió d'aquest element  la veritable força que ha provocat la diversificació i en aquest cas ho ha fet d'una manera extremadament oríginal, com son elles mateixes.

    Aquestes plantes ocupen el seu espai ecològic, amb la base principal de no tindre cap base, es a dir, no necessiten la presència d'un substrat per a arrelar i alimentar-se, be, no es del tot cert, algunes espècies conserven certa dependència del substrat i podem trobar tota una gradació de més a menys dependència, fins arrivar a les anomenades plantes atmosfèriques, les arrels de les quals, son exclusivament un suport.

     Hoy en dia, encontramos Tillándsias por todas partes en una franja que abarca desde el sur de los Estados Unidos hasta muy al sur de Argentina.

     El elemento esencial para todos los seres vivos, incluidos nosotros mismos, es el agua y su presencia o no, determina dramaticamente la distribución de la vida en nuestro planeta y es por tanto la gestión de este elemento la verdadera fuerza que ha provocado la diversificación y en este caso lo ha hecho de una forma muy original, como son ellas mismas.

      Estas plantas, ocupan un espacio ecologico, basado precisamente en la ausencia de base, es decir, no necesitan la presencia de substrato para prosperar, bien, no es del todo cierto, algunas especies conservan cierta dependencia de sus raices en la tierra y hay una gradación en esta dependencia hasta llegar a las Tillandsias estrictamente atmosféricas, cuyas raices son únicamente un soporte.

Fotografia hàbitat Cuba. Jaume Coll

    L'absencia de substrat, no és només l'absència d'aliment, es també l'absència d'un mitjà que conservi l'humitat un cert temps. A dalt dels arbres, fins i tot on plou diàriament, l'exposició a l'aire, provoca un assecament ràpid i ben aviat aquestes plantes modificaren les seves fulles per tal de retindre al seu interior aquest element, adobat per aportacions de matèria orgànica procedent de la pròpia pols de l'aire, de les restes vegetals, dels detritus de procedència animal que sovint colonitzen el seu interior com una mena de microhàbitat, parlo, és clar de petits animals com mosquits, amfibis i altres, de tal manera que funcionen com una entitat autònoma.

     La presència de diposits d'aigua aèris, ja resulta una novetat als vegetals, aquestes plantes, generalment monocàrpiques, es a dir, la seva floració és única i conclou amb la mort de la planta després de madurar i haver produït al seu voltant tota una petita o gran colònia de fillols, que fins arrivar al tamany adequat en el qual ja poden retindre aigua, s'alimenten del "dipòsit mare" que té el detall d'una decadència lenta durant la qual conserva la capacitat d'amagatzematge.

   La Tillandsia més diferenciada i potser la més diferenciada de totes les bromèlies és la T.usneoides, distribuïda per tot arreu amb diverses formes.  Hi ha que mirar-la molt i de ben a prop per a no confondre-la amb les molses del gènere Usnea a qui deu el seu nom específic. Creix a sobre d'arbres a les selves denses i també sobre qualsevol suport vegetal o no, fins i tot a zones extremadament seques.

     La ausencia de substrato, no solamente es la ausencia de alimento, es también la ausencia de un medio que conserve la humedad un cierto tiempo. Encima de los arboles, incluso donde llueve diariamente, la exposicion al aire provoca un secado rápido y las plantas desarrollaron y modificaron sus hojas para transformarse en contenedores de agua, enriquecida con polvo, detritus de pequeños animales que las colonizan y  restos vegetales, constituyendo finalmente un microhábitat autónomo.

     La presencia de depositos de agua aéreos, ya resulta una novedad en las plantas, generalmente son monocárpicas, es decir que florecen al final de su vida, producen semillas y generalmente una pequeña o gran colonia de hijuelos a su alrededor, que hasta alcanzar el tamaño adecuado para retener agua, se alimentan del depósito madre, que tiene el detalle de una lenta decadencia.

     La Tillándsia mas diferenciada y quizás la mas diferenciada de todas las bromelias es la Tillandsia usneoides, distribuida por todas partes en diversas formas. Hay que mirarla muy de cerca para no confundirla con los musgos del género usnea a los cuales se refiere su nombre específico. Crece sobre arboles en las selvas densas y tambien sobre cualquier soporte vegetal o no hasta alcanzar areas totalmente desérticas

La Tillandsia usneoides, de molt a prop desvetlla la seva estructura de Bromelia amb moltes rosetes individuals encadenades, aquesta forma ha resultat ser un èxit d'adaptació a molts i molt variats indrets, la reproducció vegetativa és extremadament senzilla a la naturalesa.

La Tillandsia usneoides, vista de cerca, revela su estructura de bromelia con muchas rosetas encadenadas. Esta forma ha resultado ser un éxito de adaptación a muchos y muy variados hábitats, la reproducción vegetativa es así extremadamente sencilla en la naturaleza.

Aprofitarem aquesta següent planta, la Tillandsia tectorum per coneixer un element decissiu per a l'exit de les Tillàndsies i es la presència sobre les seves fulles en major o menor densitat dels anomenats tricomes. Els tricomes son molt importants quan la pluja no és el sistema habitual pel qual arriva l'aigua a la planta i te una doble funció, per una part proporciona a la planta una excel.lent protecció front al sol, els tricomes, situats sobre l'epidermis de les fulles envoltant com en forma d'embut els estomes, devegades en densitats molt elevades, estan composats de cel.lulosa, una substància àltament higroscòpica, amb capacitat de transferir als teixits de l'interior de la planta la humitat.

Aprovechamos esta siguiente planta, la Tillandsia tectorum, para conocer un elemento decisivo para el éxito de las Tillándsias y es la presencia sobre sus hojas en mayor o menor densidad de los llamados tricomas, muy imkportantes cuando el sistema habitual  de aporte de agua no es la lluvia y tienen una doble función, por una parte proporcionan una excelente protección frente al sol, situados sobre su epidermis y rodeando a modo de embudos los estomas, a veces en una densidad muy elevada, estan compuestos de celulosa, altamente higroscópica, con capacidad para transferir la humedad a los tejidos internos.

     La Tillandsia tectorum, viu exposada al sol de les altes muntanyes d'Ecuador i Perú, aquí podem veure la gran densitat de tricomes que reflexen la llum del sol i la conserven intacta a condicions duríssimes (resistent al fred i la sequera extremes).

     La Tillándsia tectorum, vive expuesta al sol de las altas montañas de Ecuador y Perú, aquí podemos ver como reflejan la luz solar gracias a la densidad de sus tricomas, que mantienen intacta a la planta frente a durísimas condiciones de frio y sequia.

      Algunes espècies també recorren com molts cactus a la suculència com a element auxiliar, però no tant com podriem pensar. Els aficcionats, coneixem be el tacte especial de les fulles coriàcies d'aquestes plantes.

     Un bon exemple de suculència es la Tillandsia gilliesi ssp polysticha en aquest cas, que pren un color bronze amb una gran exposició solar.

     Algunas especies también recurren a la suculencia, como elemento auxiliar, pero no tanto como podriamos pensar. Los aficionados conocemos muy bien el tacto especial de las hojas coriáceas de las Tillándsias.

      Un buen ejemplo de suculencia es la Tillandsia gilliesi ssp polysticha en este caso, que toma un hermoso color bronceado al exponerse al sol.

   Estic per dir i m'agrada molt pensar que malgrat que fora de les seues terres d'orígen, son exclusivament plantes ornamentals domèstiques, no deixen de tindre el seu caràcter salvatge i son més sensibles a les nostres manipulacions que a deixar-les estar i establir-se per si mateixes.

     La forma més coneguda i potser preferida d'aquestes plantes es el seu hàbit de creixement formant bolles més o menys grans on la part central s'asseca amb la edat i és un bon reservori d'humitat i també refugi d'insectes, així son les conegudes aeranthos i bergerii, però no son úniques amb aquest sistema.

    

      Me gusta decir y pensar que a pesar de que fuera de sus lugares de orígen, estas plantas son exclusivamente ornamentales y domésticas, no dejan de tener su carácter salvaje y son mas sensibles a nuestras manipulaciones que a dejarlas establecerse por si mismas.

     La forma mas conocida y preferida de estas plantas es cuando su hábito de crecimiento forma bolas colgantes, donde su parte central se seca con la edad y es una buena reserva de humedad y tambien refugio de insectos, así son las conocidas bergeri i aeranthos, pero no son únicas en este sistema.

Bolla de bergeri al Jardí botànic de València.

Bola de bergeri en el jardín botánico de Valencia.

I a l'altre extrem aquesta petita bolleta de 3cm de diametre de la Tillandsia capillaris, moltes Tillandsies tenen tendència a omplir espais buits de manera compacta.

Y en el otro extremo esta pequeña bola de 3cm de diámetro de la Tillandsia capillaris, muchas Tillandsias tienen tendencia a llenar espacios vacios de manera compacta.

     Entre les més conegudes i comercialitzades plantades amb substrat estan la Tillandsia cyanea, aquí baix cultivada com epífita, encara que al seu hàbitat és terrestre, igualment funciona i va be omplir els espais entre les fulles d'aigua regularment.

    Entre las mas conocidas y comercializadas plantadas en maceta, está la Tillandsia cyanea, aquí debajo cultivada como epífita, aunque en su hábitat es terrestre, igualmente funciona y va bien llenar los espacios entre hojas de agua regularmente.

I la Tillandsia flabellata, també comercialment es ven en cossiol, però amb el mateix tractament que l'anterior funciona perfectament. 

    A mi em resulta incòmode tindre que estar pulveritzant continuament i com que aquestes dues espècies no suporten massa be el fred d'aquí, l'interior amb calefacció és un infern per elles, a un hivernacle càlid poden arrivar a ser molt boniques com a plantes aèries.

     Y la Tillandsia flabellata, tambien comercializada en maceta, pero igualmente cultivable como epífita.

     A mi me resulta incomodo el cultivo de estas dos especies que no resisten demasiado bien el frio y por otra parte los interiores con calefacción son un infierno para ellas. En un invernadero cálido en cambio pueden llegar a ser hermosas plantas aéreas.

     Continuant amb les formes, una de les grans , la Tillandsia secunda, quan es planta a un cossiol amb substrat, creix ràpidament i floreix abans, en canvi al cultivar-la sobre un suport es fa de tamany més gran i molt més lenta, aquesta planta, necessita amagatzemar aigua al centre de la roseta, potser aquesta diferència de tamany i per tant de capacitat, li done més possibilitats de supervivència sense terra.

     

    Continuando con las formas, una de las grandes, la Tillandsia secunda, plantada en maceta con tierra, crece rápidamente y florece antes, en cambio al cultivarla sobre un soporte, alcanza un tamaño superior, aunque reduce su velocidad, esta planta necesita almacenar agua en el centro de la roseta, quizás esta diferencia de tamaño y por tanto de capacidad, le da mas posibilidades de supervivencia sin tierra.

Tenim representats molt petits a aquest mon, les que jo anomeno microtillandsies, petites plantes compactes que semblen també imitar altres plantes d'altres gèneres, com si la evolució, els hagués donat unes facultats especials de posar al límit les formes básiques, aquestes petites, com la Tillandsia aizoides, viuen enganxades sobre cactus a la part més humida que troben i formen precioses matetes de creixement molt lent.

Tenemos representantes muy pequeños en este mundo, las que yo llamo microtillándsias, pequeñas plantas compactas, que parecen imitar a otras plantas de otros géneros, como si la evolución les hubiese dado unas facultades especiales para poner al límite sus formas básicas, estas pequeñas como la Tillandsia aizoides, viven enganchadas sobre cactus sobre cactus en los lugares mas húmedos que encuentran y forman preciosas matas compactas de crecimiento muy lento.

     Hi ha moltes espècies amb llargues fulles verdes i fràgils, que creixen com  epífites i en grups nombrosos sobre arbres, de manera espectacular a climes humits i aprofitant recons a les àrees desèrtiques i muntanyoses, on aquestes agrupacions s'anomenen "oasis de Tillandsies" i es troben al cami de les boires diàries que garanteixen la seva supervivència.

      Entre aquestes últimes, trobem la Tillandsia tenuifolia.

     Hay muchas especies con largas hojas verdes y frágiles, creciendo como epífitas y en gran número sobre arboles, de manera espectacular en climas húmedos y aprovechando rincones adecuados en zonas deserticas o montañosas, donde estas agrupaciones se llaman "oasis de Tillándsias" y se encuentran en el camino que recorren las nieblas diarias  que garantizan su supervivencia.

     Entre estas últimas se encuentra la Tillandsia tenuifolia.

     Una altra Tillandsia mimada per mi, oríginal, gran, i amb una estratègia de creixement que li permet escalar les branques dels arbres formant amb les fulles un perfecte ganxo és la Tillandsia duratti, totalment gris per la gran quantitat de tricomes, es capaç d'adaptar el seu tamany a les disponibilitats d'aliment, tot un exemple de bona administració de l'energia.

     Otra Tillandsia mimada por mi, original, grande y con una estrategia de crecimiento que le permite trepar por las ramas de los arboles, formando con sus hojas un gancho, es la Tillandsia duratti, totalmente gris por la abundancia de tricomas y capaz de adaptar su tamaño a la disponibilidad de alimento, todo un ejemplo de buena administración de sus recursos.

     Hi ha també associacions amb animals en aquesta família, parlo de les Tillàndsies mirmecòfiles, es a dir, les que serveixen de refugi a les ubícues formigues i per aquest motiu, les seves formes estrambòtiques, les seves ubicacions equilibristes. En aquest grup trobem com a exemple la Tillandsia pruinosa, que presenta a la seva base una mena de bulb, que sembla ple i suculent, però que realment forma un espai buit al seu interior, del qual s'aprofiten les formigues a canvi sempre d'una bona protecció es clar.

     Hay tambien es esta familia, asociaciones específicas con animales. Hablo de las Tillándsias mirmecófilas, las que sirven de refugio a las ubicuas hormigas y por este motivo, sus formas estrambóticas y sus ubicaciones equilibristas. En este grupo tomamos como ejemplo la Tillandsia pruinosa, que presenta en su base  forma de bulbo, que parece suculento pero que realmente forma un espacio vacio en su interior que aprovechan las hormigas para instaslarse, a cambio de una buena protección claro está.

Hi ha molts més exemples, no menys cridaners, no menys interessants. Un jardí de Tillandsies pot donar per a molt en aquest sentit. 

Hay muchos mas ejemplos, no menos llamativos, no menos interesantes. Un jardín de Tillandsias da para mucho en este sentido.

Primavera?

     Després de molt de temps, sense notícies del Jardí del Drach, ha arrivat la estranya primavera. 

     La veritat es que jo no recordo un hivern tan extremadament sec, no sols per la manca de pluja, si no per la pròpia humitat ambiental excepcionalment baixa.

     Tot açò acompanyat d'un llarguissim episodi d'invasió d'aire siberià, amb una mica de neu i sobre tot molts més dies dels habituals amb unes màximes que no tenen res que envejar a les normals a moltes llocs del Centre d'Europa. En fí, és el que hi ha, les plantes no s'han mogut en absolut, la congelació fenomenològica ha sigut absoluta i algun petit dany pel fred, que afortunadament no ha caigut més enllà de 0ºC, una temperatura agradable, acomparada amb els -6ºC que en alguns moments es van preveure al nivell del mar i que em van fer pensar que no quedaria cap planta de la que parlar. Les coses però no son sempre tan dolentes com s'esperen afortunadament.

   Despues de mucho tiempo sin noticias de "El jardí del Drach", ha llegado la primavera extraña.

    La verdad es que no recuerdo otro invierno, tan extremadamente seco, no solo por la falta de lluvia, sino por la baja humedad ambiental.

     Todo esto acompañado por un fenomeno de entrada de aire siberiano, con un poco de nieve y sobre todo muchos mas dias de los habituales, con temperaturas máximas que no han tenido nada que envidiar a las que hay en muchos lugares de Centro Europa. En fin, es lo que hay, las plantas no se han movido en absoluto, la congelación fenomenológica ha sido absoluta y con algun pequeño daño por el frio, que afortunadamente no ha pasado de unos agradables 0ºc, que comparados con las previsiones de -6ºc que habian al nivel del mar, me hicieron temer que no habria plantas de las que hablar. Afortunadamente, las cosas a veces no son tan graves como se esperan.

     Amb l'avorriment, m'ha donat per reflexionar, m'he mirat les plantes una i altra vegada, pensant en noves possibilitats, en nous punts d'interés, en noves distribucions, i com que no he tret res en clar, al principi de la estació, em vaig dedicar a desmuntar totes les plantes de les parets, reparar algunes, substituir algun suport i ubicar-les massivament a un lloc provisional on passaran aquesta temporada. La nova ubicació, més petita, no permet deixar molt d'espai i literalment he cobert una paret i  saturat una finestra d'un tapís de plantes, cosa que els ha donat una bona empemta, al aprofitar que la primavera de sobte s'ha tornat plujosa i l'activitat vegetal ha començat amb un bon retard com ocorre els darrers anys, però frenética com correspon a les manifestacions primaverals de la vida.

     Con el aburrimiento, me ha dado por reflexionar, he mirado las plantas una y mil veces, pensando en nuevas posibilidades, nuevas ubicaciones, nuevas formas y como no he sacado nada claro, al principio de la estación, me dediqué a desmantelar toda la colección, reparar y sustituir algun soporte y a ubicarla provisionalmente en otro lugar donde permanecerán la presente temporada. La nueva ubicación, muy pequeña, no me ha permitido dejar mucho espacio entre ellas y literalmente he cubierto una pared y tapizado una ventana. Curiosamente y aprovechando que la primavera ha comenzado a dejar ver algunas lluvias, el impulso vegetal ha sido considerable, con un cierto retraso como pasa estos últimos años, pero frenética como corresponde.

     Les potents bergerii, també han tingut un bon any i toca floració abundant. Vull recordar, que l'any passat va ser excepcional en aquesta espècie i aquest any també ho serà per la gran quantitat de flors emergents que tenen tots els exemplars.

     Las potentes bergerii, tambien han tenido un buen año y toca que florezcan abundantemente. Quiero recordar que el año pasado fué de los mejores para ellas y este tambien lo parece por la gran cantidad de flores emergentes que tienen todos los ejemplares.

     La Tillandsia ixioides, fidel a la cita i molt matinera. Ha posat la primera nota de color groc, de tant en tant es polinitza amb alguna altra planta propera i en un temps molt curt, produeix abundants llavors.

     La Tillandsia ixioides, fiel a su cita y muy temprana. Ha puesto la primera nota de color amarillo. De vez en cuando se poliniza con alguna otra planta cercana y en muy poco tiempo produce abundantes semillas.

     Un altra planta que continua amb les floracions, es la Tillandsia cacticola, la seva bràctea, va començar a fer-se en mig de la tardor i per la manca de llum, es va fer més llarga de l'habitual, després amb l'arribada de l'hivern, s'ha parat fins fa uns pocs dies que ha començat a accelerar el seu creixement. Continua sent una de les Tillandsies que més m'agraden i que millor funcionen a tot tipus de condicions. Com ja he dit més d'una vegada, ho te tot, menys l'olor de les seves flors, que és totalment absent.

     Otra planta que continua con las floraciones, es la Tillandsia cacticola, su bractea empezó a desarrollarse en medio del otoño y se alargo excesivamente por la falta de luz, despues con la llegada del invierno, se detuvo hasta ahora que está acelerando su crecimiento. Continua siendo una de mis Tillandsias preferidas y que mejor funcionan en todo tipo de condiciones. Como ya he dicho mas de una vez, solo le falta tener algun aroma en las flores, del cual carece en absoluto.

    La petita Tillandsia crocata, aquest hivern, l'ha passat en blanc, va florir amb abundància a partir del setembre passat i en mig de la tardor va acabar. L'habitual és que faci flors tot l'hivern, a canvi, les vaines de llavors, s'han desenvolupat abundantment, cosa estranya altres temporades.

    La pequeña Tillandsia crocata, este invierno lo ha pasado en blanco, floreció en abundancia desde principios de Septiembre y en medio del otoño acabó. Lo habitual es que lo haga durante todo el invierno. A cambio de esto, ha producido muchas vainas de semillas, cosa que no era muy frecuente en otras temporadas.

     També la Tillandsia didisticha, de floració espectacular, comença ara. El seu aspecte rústic i creixement agrait, fan pensar que és una planta resistent i fàcil. Per a mi, tot funciona be, llevat de que l'he perdut sempre després de la floració. Aquest any, l'he plantada amb una mica de substrat a veure com va.

     También la Tillandsia didisticha, de floración espectacular, comienza ahora. Su aspecto rústico y crecimiento agradecido, hacen pensar que es una planta muy fácil. Para mi todo va bien hasta que florece, cuando por unas cosas o por otras la pierdo. Este año, la he cultivado sobre un poco de substrato a ver como va.

     La tillandsia juncea, amb les seues grans vaines de llavor, que tractaré de sembrar, diuen que és de les més senzilles de cultivar des de llavor.

     La Tillandsia juncea, con sus grandes vainas de semillas, que intentaré sembrar, dicen que es de las mas sencillas de reproducir con semillas.

     Vaig adquirir fa uns quants anys aquesta Tillandsia lorentziana, és una planta gran, que va treure molts fillols i que ara comencen a florir tots a l'hora.

     Adquirí hace unos años este ejemplar de Tillandsia lorentziana, es una planta grande, que floreció y emitió bastantes hijuelos, que estan ahora floreciendo masivamente.

     La Tillandsia mauryana, és de les poques amb la flor verda, contrasta molt amb la seua bràctea color rosa fort, és la segona vegada que floreix, malhauradament és lenta, encara que paga la pena esperar una mica.

     La Tillandsia mauryana, es de las pocas con la flor verde, contrasta mucho con la bractea que se tiñe de rosa fuerte, es la segunda vez que florece, por desgracia es lenta, aunque vale la pena esperar un poco.

     Algunes plantes aprofiten ara per a fer esclatar les seves vaines que han estat mesos parades esperant, és el cas de la Tillandsia myosura i de la Tillandsia capillaris, ambdues paral.lelament com és habitual, també comencen a formar les seves vares de flor.

     Algunas plantas aprovechan ahora para abrir sus vainas, que han estado meses esperando, es el caso de la Tillandsia myosura y de la Tillandsia capillaris, ambas paralelamente como es habitual, tambien empiezan a formar sus varas de flores.

     I finalment per ara, la Tillandsia stricta, també s'apunta a florir. Aquesta Tillandsia amb un elevadissim grau d'humitat creix bastant millor.

     Y finalmente por ahora, la Tillandsia stricta, tambien se apunta a florecer. Esta planta crece mucho mejor con un elevadisimo grado de humedad ambiental.

     Be, encara no n'hi ha pel moment una decissió sobre la nova organització del meu jardí, però segur que fugirà molt del que representa una "col.lecció" de plantes i anirà més cap a un jardí "sensu stricto", que m'interessa més estèticament i crec que a les plantes també els va millor tractar-les com una entitat conjunta que com a exemplars individuals.

     En pocs dies, començaré amb els adobaments setmanals, que francament han anat funcionant molt be.

     Bien, por el momento, no he decidido el rumbo que dar al jardín, pero seguro que huira del esquema colección para adentrarse en el esquema jardín, que esteticamente me resulta mas agradable y a las plantas creo que les va mejor tratarlas como una unidad global que como ejemplares individuales.

     En pocos dias empezaré con los abonados semanales que francamente han funcionado muy bien.

     

   
   

Les Sempervivum del Montseny-Las Sempervivum del Montseny

I la boira cobreix tota la vall abans de la pujada, unes taques de bosc que comença a adormir-se sobre un gruixut  matalas de fulles seques que van trencant-se al nostre pas. El matí és fred, potser per a nosaltres de ple hivern, per a aquest paratge ha començat només a fer una mica de fresca. El massís del Montseny, per als que vivim al formiguer frenétic de la gran Barcelona és com una catedral on practiquem un culte local a la naturalesa. Es per això que mai no et trobes sol als camins ancestrals que porten cap al cim del Matagalls, amb una alçada de 1700m, és la segona cota del Montseny i el nostre objectiu és visitar una vegada més alguns supervivents vegetals que prefereixen penjar-se de les roques solitàries on ningú més vol viure, on ningú més pot viure.

Y la niebla cubre el valle antes de la subida, unas manchas de bosque que empieza a dormir sobre un grueso colchon de hojas secas que se rompen a nuestro paso. La mañana es fria, quizás para nosotros como de pleno invierno, para este paraje, tan solo ha empezado a hacer algo de fresco. El macizo del Montseny, para los que vivimos en el hormiguero frenético de la gran Barcelona, es como una catedral donde rendimos un culto local a la naturaleza. Es por eso que nunca te encuentras solo por los caminos ancestrales que llevan a la cumbre del Matagalls, con una altitud de 1700 metros, es la segunda cota del Montseny y nuestro objetivo es visitar una vez mas algunos supervivientes vegetales que prefieren colgarse de las rocas solitarias donde nadie mas quiere vivir, donde nadie mas puede vivir.

Es tracta de la Sempervivum tectorum ssp boutignyanum, amplament distribuïda per la cordillera pirenaica i  que troba al massís del Montseny, on es l'única espècie present, les seues poblacions més meridionals. Des d'els 1300 metres, ja es fa present, exclusivament colonitzant les roques que surten aquí i allà, principalment orientades al sud-est.

Se trata de la Sempervivum tectorum ssp boutignyanum, ampliamente distribuida por la cordillera pirenaica y que encuentra en el Montseny, donde es la única especie presente,sus poblaciones naturales mas meridionales. A partir de los 1300 metros ya es facil encontrarla, exclusivamente colonizando los roquedos que emergen aquí y allá, orientadas principalmente en su vertiente sureste.

Una de les coses que més crida l'atenció, és l'abundancia i la densitat de les seves poblacions. Aquesta època, després de les abundants plujes, les plantes presenten un aspecte sanissim i deixen veure les seves fulles verdes ben obertes. Les comunitats vegetals sobre les roques, sempre son com una excepció, com si la vida tractés amb insistència de cobrir amb un tapís tot allò que li és incòmode o buït.

Una de las cosas que mas llama la atención, es la abundancia y densidad de sus poblaciones. En esta época, despues de las abundantes lluvias, las plantas presentan un aspecto sanísimo y dejan ver sus hojas verdes bien extendidas. Las comunidades vegetales sobre rocas, siempre son como una excepción, como si la vida tratase con insistencia de cubrir con un tapiz todo aquello que le es incomodo o vacio.

Mes amunt, s'acaba el bosc i el vent arrodoneix les formes de les plantes i els ginebres romanen com petites cabanes protectores, petits però vells, com ho demostren les seves branques amb formes torturades per les inclemències. Al Montseny, no vaig poder trobar cap matafoc prosperant sota aquests arbrets, a diferència d'altres zones com Guadarrama o Urbión on trobo més correntment aquesta associació.

Mas arriba, termina el bosque y el viento redondea las formas de las plantas y los enebros permanecen como pequeñas cabañas protectoras, pequeños pero viejos, como lo demuestran sus troncos, con formas torturadas por las inclemencias. En el Montseny, no encontré ninguna Sempervivum prosperando bajo estos arbustos, como ocurre en otras areas como Guadarrama o Urbión, donde he encontrado mas comunmente esta asociación.

     Son plantes d'existència discreta, plantes d'esquerdes i amagatalls de pedra, però com podeu veure a la imatge de sota on m'he volgut integrar amb elles, per als aficcionats amb els ulls entrenats per a cercar-les, aquestes taques vermelles als meus peus ens mostren la seva presència a molta distància.

     Son plantas de existencia discreta, plantas de grietas y escondites de piedra, pero como podemos ver en la siguiente imagen, donde me he querido integrar con ellas, para los aficionados con los ojos entrenados para buscarlas, estas manchas rojizas a mis pies, nos muestran su presencia a mucha distancia.

Les roques mig verticals que miren al sol fins al migdia, son les preferides pels matafocs, el Montseny, te una bona part de component mediterrània al seu clima i es beneficia de la seva humitat.

Las rocas semiverticales que miran al sol hasta el mediodia, son las preferidas por las Sempervivum, el Montseny, tiene una buena parte de componente mediterraneo en su clima y se beneficia de su humedad.

Als prats més alts, pasten ramats de vaques alienes tant al degotís constant de caminants, com a les nostres plantes, que malgrat estar ben accessibles, no formen part de la dieta habitual d'aquests animals.

En los prados mas altos, pastan rebaños de vacas, ajenas tanto al goteo continuo de caminantes, como a nuestras plantas, que a pesar de su accesibilidad, no forman parte de la dieta de estos herbivoros.

A Sempervivophilia, Gerard Dumont, comenta el fet de que les Sempervivum no viuen be a terrenys fortament nitrificats i que la presència abundant de ramaderia amb els seus excrements que podem trobar aquí per tot arreu, contribueix a aquesta nitrificació. Sembla però que els hàbits rupicoles i la poca dependència del substrat, mantenen aquestes plantes una mica fora d'aquest perill.

En Sempervivophilia, Gerard Dumont, comenta el hecho de que las Sempervivum no viven bien en terrenos altamente nitrificados y que la presencia abundante de ganaderia con sus excrementos presentes por todas partes favorece esta nitrificación. Parece que la poca dependencia del sustrato puro dada su ubicacion rupícola, mantienen aquí a estas plantas libres de este peligro.

Aquestes Sempervivum catalanes, son de petit tamany, els estolons d'on surten els fillols, son curts i la seva estructura és dura i compacta, fins i tot punxosa quan creixen a casa seva, moltes de les seves característiques en línies generals, correspondrien a la descripció de la varietat (espècie o subespècie segons autors) coneguda com andreanum i evidentment tot aquest conjunt de Sempervivum en situacions extremes de distribució, es mostra ben diferenciat de la resta de poblacions pirenaiques principalment en les seues adaptacions xerofítiques.

Estas Sempervivum catalanas, son de pequeño tamaño, los estolones de donde nacen los hijuelos, son cortos y su estructura es muy dura y compacta, incluso puntiaguda cuando crecen en su lugar propio, muchas de sus características en lineas generales, corresponderian a la descripción de la variedad (especie o subespecie segun autores) conocida como andreanum y evidentemente todo este conjunto de Sempervivum en situación extrema de distribución, se muestran bien diferenciadas del resto de poblaciones pirenaicas, debido principalmente a sus adaptaciones xerofíticas.

No cal fer esment de que les plantes no son l'únic motiu per tindre la necessitat de pujar aquí. Hi ha un desig antic de mirar les coses des de dalt. La mar que és ben a prop, plena de multituts des d'aquí sembla una continuitat dels nostres ulls. Fan 5ºC, després d'aquest estiu més llarg de l'habitual, ja tenia ganes de sentir les mans fredes i el nas vermell i de posar-me el barret d'hivern i fins i tot els guants.

No hace falta mencionar que las plantas no son el único motivo para tener la necesidad de subir aquí. Hay un deseo antiguo de mirar las cosas desde arriba. El mar, que está muy cerca, lleno demultitudes, desde aqui parece como una continuidad a nuestros ojos. Hay 5ºC, después de este verano mkas largo de lo normal, ya tenia ganas de sentir las manos frias y la nariz roja y de calarme el gorro e incluso los guantes.

La passejada és fàcil, al principi és fa dura per la forta pendent, res de l'altre mon, es cert, però se que qui no està acostumat pateix una mica. A mi personalment, les recerques de plantes m'estimulen més que un bon café carregat i el meu camí està ple de sortides a les roques properes dibuixant un zigzag que tornaria boges a les pròpies cabres, coses de la passió.

El paseo es fácil, al principio se hace un poco duro por la fuerte pendiente, nada del otro mundo, es cierto, pero para quien no esta acostumbrado, hace sufrir un poco. A mi personalmente, las busquedas de plantas, me estimulan mas que un café bien cargado y mi camino se llena de incursiones a las rocas cercanas dibujando un zigzag que volveria locas a las propias cabras, cosas de la pasión-

A les zones més elevades, es troben amb frequència exemplars d'un color més glauc, com a les imatges següents, encara que en general hi ha força variabilitat entre individus, com correspon a aquesta espècie, tant al propi camp com posades en cultiu.

En las zonas mas elevadas,m se encuentran con fercuencia ejemplares de un color mas glauco, como en las imágenes siguientes, aunque en general la variabilidad es una constante en esta especie, tanto en el campo como cultivadas.

Amb només 1700 m d'alçada màxima, el Montseny no és certament un paratge espectacular acomparat amb els que podriem trobar als Pirineus, si parlem pròpiament dels cims, però crec que les zones mes baixes i poblades d'arbres, formen un dels millors paratges de tardor que conec.

Con solo 1700m de altitud máxima, el Montseny no es ciertamente un paraje espectacular comparado con los vecinos Pirineos, al menos en lo que se refiere a las cimas, pero creo que en sus zonas mas bajas y arboladas, se encuentran unos de los mejores paisajes del otoño que conozco.

El cim del Matagalls, coronat per una creu, com podeu veure és una gran superfície arrodonida (i també frequentada), que al principi del camí, no es veu per la presència d'altres elevacions anteriors.

La cumbre del Matagalls, coronada por una cruz, como podeis ver es una gran superficie redondeada (y tambien frecuentada), que al principio del camino, no se ve por la presencia de algunas elevaciones anteriores.

Al camí trobem aquest forat, resta d'un antic dipòsit per guardar la neu, des de la distància sembla com un crater de meteorit.

En el camino, encontramos este agujero, resto de un antiguo depósito de nieve, desde la distancia parece el crater de un meteorito.

Per acabar aquesta entrada, unes imatges més d'aquesta planta expressant-se com cal, en llibertat. M'ha agradat comprovar que tot està al seu lloc i que malgrat que no son bons temps ni per a nosaltres ni per a la naturalesa, aquestes petites plantes continuen de moment formant part de la seva diversitat.

Para acabar esta entrada, unas imagenes mas de esta planta expresandose como debe ser, en libertad. Me ha gustado comprobar que todo esta en su sitio y que a pesar de que no son buenos tiempos ni para nosotros ni para la naturaleza, estas pequeñas plantas, continuan de momento formando parte de su diversidad.